Pròleg
Amb el pas dels anys
t'adones que hi ha gent amb tota mena de "particularitats": el nas de
boxejador, les orelles sortides, les dents grises, un acudit dolent sempre a
punt, etc. Quan prens consciència de que pertanys a tots els grups, pots sumir-te
en un estat de melangia semidepressiva, o mirar de capgirar la situació,
convertint els suposats defectes en qualitats envejables. D'aquesta voluntat de
canvi en neix el xistmalisme i la seva divulgació mitjançant aquest bloc. Com
que no és un objectiu gaire lloable, preferiria que no se sabés, però no seria
honorable ocultar-lo. És per això que ho explico al pròleg, que gairebé ningú
llegeix. Si formeu part de la minoria que ho fa, feu-me el favor d'oblidar-lo.
Orígens
De fa molt temps que
tinc fama de fer acudits dolents. Ja en tenia el malnom a secundària (a
primària no ho recordo) i l’he anant aconseguit en tots els àmbits en que m’he
mogut després. En alguns moments he provat de reprimir-los, però al final
sempre acaben sortint, així que, amb els anys he assumit que m’identifiquen
tant o més que els trets físics.
Que d'on ve aquest
costum? Una possible explicació podria ser genètica, ja que a la família no són
estranys els jocs de paraules de qualitat dubtosa. Suposo que és la influència
del cognom sobre les idees (veieu l’exemple?).
En un moment
imprecís, però, aquesta característica es va anar convertint en una
reivindicació i aquest és el germen del xistmalisme. Els viatges amb cotxe
entre Lleida i Barcelona amb els meus fills grans eren profusos en acudits i va
aparèixer la possibilitat d’institucionalitzar-los en una mena de corrent
anomenat acuditdolentisme, que podria exportar-se amb un més internacional
Badjokism.
El nom final s’ha
gestat durant els dinars amb alguns companys de feina, ments llaurades per
anys d’If i While, de Commit i Rollback, que les han convertides en un terreny
adobat per a que hi sorgeixi el que en aquest cercle s'anomena un "xist".
No he acabat d'esbrinar si el nom fa referència a que s'aplica a allò que no
arriba a ser un acudit, i per això no en té totes les lletres, o si és una
l'onomatopeia del que diuen les víctimes que proven de fer callar a l'autor
dels xists després de sentir-ne tres o quatre de seguits. En tot cas, és
l'origen de la denominació final del xistmalisme.
Definició
Es defineix el
xistmalisme com el moviment en pro de la creació i divulgació d'acudits
dolents, i del reconeixement social de les seves virtuts. En aquesta definició,
s'entén per acudit dolent tota aquella pensada o dita que provoca un sentiment
contradictori en qui l'escolta, no sabent, ben bé, si riure o plorar. De tota
manera, en aquest bloc n'anireu tenint força exemples i ja us es fareu una
idea.
El xistmalisme
s'expresa de formes ben diferents, constituint-ne les diferents branques.
Aquestes branques les anirem desenvolupant en posts posteriors (valgui la
redundància).
El xistmalisme va
prenent diferents formes o passant per diversos estadis, a mesura que va
agafant entitat. Anem a desenvolupar aquests estadis:
Estil de vida
En un primer moment
el que cal es trencar la imatge pejorativa que envolta els acudits dolents.
D'aquí apareix el primer estadi que constitueix un canvi de denominació. No
crec que ningú discuteixi que entre "estar tot el sant dia dient rucades"
i "dur un estil de vida xistmalista" hi ha un abisme. No parlem ja
del vessant anglosaxó que seria "the badjokist way of life"; digne
d'un anunci televisiu, si s'escau.
Mètode d'auto ajut i creixement personal
Un cop passat el
primer impacte i guanyades les simpaties del gran públic, cal començar a omplir
el concepte de valors més sòlids, perquè ja se sap que tot moviment novador ha
de patir inèrcies conservadores, liderades pels sectors més conservadors i escèptics.
Aquí és on cal
exposar la bondat del xistmalisme i la possibilitat d'usar-lo com a mètode de
creixement personal. El xistmalisme realment es basa en esmicolar la realitat i
tornar-ne a enganxar les peces d'una forma diferent, creant una realitat
paral·lela i descobrint connexions que, tot i estar allunyades de la realitat,
no en són completament alienes. Aquesta realitat que desmuntem pot ser tant una
paraula o una frase, com un concepte o un artefacte.
En el moment en que
aquesta nova construcció pren forma dins el nostre cervell, queda emmagatzemada
en una nova connexió neuronal, de manera que sempre que ens tornem a trobar amb
l'objecte o paraula original, ens vindrà al cap la nova possibilitat. És així
com el nostre cervell va fent la gimnàstica de provar els diferents encaixos i
les possibilitats de transformació del que ens envolta, permetent-nos afrontar
els reptes quotidians des de punts de vista inusuals, i aportar, d'aquesta
manera, solucions innovadores i creatives.
Tot aquest exercici
es pot realitzar des d'altres àmbits, però el xistmalisme aporta la immediatesa
de la recompensa que s'obté amb reconeixement instantani dels que envolten al
xistmalista, ja sigui apreciant-ne l'humor o deixant-lo plantat per no sentir-lo
més.
Segur que hi ha
nombrosos estudis, duts a terme pels departaments de psicologia de les
universitats més prestigioses, que avalen amb resultats experimentals la teoria
exposada. El fet de que no pugui presentar la referència de cap d'aquests
estudis s'explica perquè no m'he posat a buscar-los. Així doncs, aquest
argument no demostra de forma fefaent la no existència d'aquests estudis. En la
frase anterior les dues negacions s'anul·len entre si, i ens queda: "Així
doncs, aquest argument demostra de forma fefaent la existència d'aquests
estudis" Q.E.D.
Corrent filosòfic
Ja hem vist i
demostrat els beneficis de xistmalisme i les possibilitats que té a l'hora de
desenvolupar-nos com a persones. Però cal anar més enllà. Nosaltres acceptem
una realitat que ens dóna una seguretat i ens permet relacionar-nos com a
membres d'una societat. Però la veritat és que davant d'un xist tots reconeixem
una realitat paral·lela que considerem ridícula i grotesca, però en la que ens
podem emmirallar, al cap i a la fi.
Aquesta realitat
paral·lela realment és fictícia? Si és així, com és que la reconeixem? No hi
hauria la possibilitat de que la que usem quotidianament fos la realment
grotesca? Per posar un exemple, usem un llenguatge, del que ens hem anat dotant
al cap dels segles. Però aquest llenguatge amaga dins seu la possibilitat de
reinventar-se. Així doncs, podem dir que el llenguatge l'hem inventat? o seria
més adient parlar de que l'hem descobert?
Entrant amb més
detall en aquest argument ens adonem que, amb els segles, hem anat descobrint
llenguatges que acompanyen la realitat que acceptem socialment. Però aquests
instruments duen dins seu altres possibilitats. Podríem parlar d'un joc de
construccions que ve amb unes peces i les instruccions corresponents per muntar
una figura. Però el conjunt de peces també pot convertir-se en moltes altres
figures, i al final cap d'ella és més real que la resta.
Així doncs, el
xistmalisme es converteix en una via per explorar altres possibles realitats
que poden complementar la nostra, o que en poden ser contradictòries, però que
hi són des del principi.
Religió
I tot això que hem
anat descobrint; s'ha creat sol? Hi ha alguna entitat superior que ha dissenyat
el joc de construcció i l'ha posat en les nostres mans? Si és així, tenim la
responsabilitat d'agrair-li i honorar-lo fent ús de totes les possibilitats que
ens ofereix, per a que no sigui en va el seu esforç.
Epíleg
Queda oberta la
porta a la fundació d'una secta, que seria un darrer estadi. És una idea
temptadora, perquè sembla que els fundadors de les sectes viuen força bé, si
més no fins que la policia aconsegueix reunir prou material per jutjar-los. Els
epílegs, com els pròlegs, no se solen llegir. En aquest cas l'objectiu tampoc
és molt lloable, però també em sabria greu ser tan poc honest com per
ocultar-lo. És per això que us prego que, si heu estat tan indiscrets com per a
llegir aquest epíleg, feu penitència oblidant-lo com el pròleg.
